Fa molt i molt de temps, quan només hi havia buit, van aparèixer dos ous. Al principi eren molt petits, però poc a poc es van començar a fer més grans. Un dia van començar a trencar-se i van sortir d'ells dos infants, un nen i una nena. Només sortir, ja van voler començar a jugar. Estaven tant contents que ni tan sols es van parar a mirar-se l'un a l'altre. Es van reconèixer de seguida, però no els hi va importar gens.
I sense ells saber-ho, tant jugar i jugar, van començar a modificar aquest buit. Van posar colors, formes, figures...
Un dia van adonar-se de que hi havien aparegut persones. Persones que anaven canviant i canviant, i que no els hi feien molt de cas.
Però poc a poc, aquestes persones es preguntaven cada cop més coses, i es van adonar de les seves presencies.
Però les persones es van equivocar. D'aquell parell, només van fixar-se en un dels dos. Van fixar-se en la que més por els hi feia. Es van fixar en la Mort. Van començar a tremolar, i la van voler apartar de la seva vida. Ningú no en parlava d'ella, no es prenia com a quelcom real... la van desterrar... i ella, cada cop més trista, es va anar vestint de por, d'amargura, de furia a vegades, de tristesa d'altres...
Quan la van tenir ben lluny, quan ja la tenien ben etiquetada, quan només volien donar-li l'esquena, van posar la vista en l'infant que quedava.
Ell, aquell nen que es deia Temps, ara tenia molta por. Perquè abans, al jugar de la mà amb la Mort, l'únic en el que pensava era en viure, en gaudir, en riure... però ara... tot sol...
Però no va acabar tot aquí... no només van deixar-lo sol, sinó que a més el van fer canviar. El van fer fer-se gran. El van ficar dins de un recipient ovalat, i van fer que es convertís en petits granets de sorra. El van ficar en un cercle, i van fer que es convertís en espasmòdics tics i tacs a través d’una agulla... el van emmanillar...
I així arribem fins a avui dia... ja no juga, ja no viu... només espera, granet a granet, des d’un tic fins a un tac... a que per a cada persona... deixi de comptar. Ara no fa sumes... només espera fins que la resta arribi a zero.
I sense ells saber-ho, tant jugar i jugar, van començar a modificar aquest buit. Van posar colors, formes, figures...
Un dia van adonar-se de que hi havien aparegut persones. Persones que anaven canviant i canviant, i que no els hi feien molt de cas.
Però poc a poc, aquestes persones es preguntaven cada cop més coses, i es van adonar de les seves presencies.
Però les persones es van equivocar. D'aquell parell, només van fixar-se en un dels dos. Van fixar-se en la que més por els hi feia. Es van fixar en la Mort. Van començar a tremolar, i la van voler apartar de la seva vida. Ningú no en parlava d'ella, no es prenia com a quelcom real... la van desterrar... i ella, cada cop més trista, es va anar vestint de por, d'amargura, de furia a vegades, de tristesa d'altres...
Quan la van tenir ben lluny, quan ja la tenien ben etiquetada, quan només volien donar-li l'esquena, van posar la vista en l'infant que quedava.
Ell, aquell nen que es deia Temps, ara tenia molta por. Perquè abans, al jugar de la mà amb la Mort, l'únic en el que pensava era en viure, en gaudir, en riure... però ara... tot sol...
Però no va acabar tot aquí... no només van deixar-lo sol, sinó que a més el van fer canviar. El van fer fer-se gran. El van ficar dins de un recipient ovalat, i van fer que es convertís en petits granets de sorra. El van ficar en un cercle, i van fer que es convertís en espasmòdics tics i tacs a través d’una agulla... el van emmanillar...
I així arribem fins a avui dia... ja no juga, ja no viu... només espera, granet a granet, des d’un tic fins a un tac... a que per a cada persona... deixi de comptar. Ara no fa sumes... només espera fins que la resta arribi a zero.
