Tots acceptem càrregues. Acceptem les nostres, i molts cops, també les dels altres. Però aquelles que més mal ens fan... aquelles que perduren en el temps... són les càguerres que soportem... i que amb el temps ens adonem que no èrem capaços de portar...
Aquestes, encara que ja semblin que hagin passat... són les que ens deixen ferides... són les que et fan encorvar-te, i les que no et deixen tornar a mirar els estels... són les que van sortint de tant en tant... quan ja pensaves que estava tot passat.
Aquestes són les que et retornen al teu jo més petit. Són les que et fan plorar, fins que no et queda res més que treure. Fins que se't dobleguen les cames, i només busques allà on agafar-te.
És llavors, en aquest moment de vulnerabilitat, quan, sense vergonya, m'agradaria poder dir que necessito la mare...
Però no totes les mares, i no perquè no vulguin, poder acceptar la teva càrrega...
Temps al temps... diuen que totes les ferides acaben tancant-se...
No hay comentarios:
Publicar un comentario