Somnis

Avui parlaré sobre els somnis... no sobre els somnis que tenim mentre estem desperts, sinó els somnis que no podem controlar, els que tenim quan tanquem els ulls i deixem de controlar tot el que ens envolta.

Ahir a la nit vaig estar escoltant un programa a la ràdio i parlaven sobre els somnis, sobre la son, sobre la finalitat de tenir aquests somnis cada nit.

La setmana passada, potser perquè em trobava molt relaxada gaudint de les meves vacances, o perquè dormia a un lloc que no és habitual per mi i em despertava tot sovint, recordava cada matí quatre o cinc somnis diferents que havia tingut.

La majoria d'ells els etiquetava de fantasiosos, uns altres, d'irreals, amb d'altres fins i tot m'aixecava de mala llet...

Ahir nit una veu masculina, encisadora, que semblava llegir entre línies l'aire que es respirava, parlava de que als somnis el nostre cervell és capaç d'assimilar tot allò passat durant el dia, que és als somnis on realment es prenen moltes de les decisions, que és allà on apareixen realment les notres pors i els nostres majors desitjos...

I jo, que la major part del dia me'l passo barallant-me amb mi mateixa... intentant ordenar totes les idees que van sorgint... intentant evadir tots els temes en els que no vull pensar i que tornen a resurgir cada cinc segons...

vaig pensar...

sort que tenim de comptar amb els somnis... sort que tenim de poder comptar amb alguna eina que no siguem capaços de controlar i tergiversar cap allà on ens convingui dur-la.

Vaig repassar tots els somnis de la darrera setmana i vaig veure que gairebé tots els somnis reflexaven alguna por d'aquells dies, algun neguit. Vaig adonar-me del que em faria por perdre... i sincerament, no em va fer cap gràcia, perquè precisament tot això ve dels somnis que em posaven de mala llet...

I és que com fem sempre, tot allò que no podem controlar, tot allò que ens fa sentir vulnerables, que ens mostra quines son les nostres pors, intentem apartar-lo, intentem no donar-li importància... per no sentir-nos petits, per a que no arribi el moment en que ens plantejem quines són les nostres pors i les nostres majors aspiracions.

Com sempre dic... vivim mirant cap endavant, a vegades cap enrera... però molts pocs cops ens sentim amb forces per aturar-nos i pensar en nosaltres mateixos. Per saber qui som i què volem. Per saber també què no volem. Per pensar en on tenim els peus en aquell precis moment. Poques vegades ens dediquem temps per mirar el present. I no sé què en pensareu vosaltres, però des de fora (on sempre és més fàcil veure les coses) jo diria que vosaltres ara mateix, en aquest moment, esteu vivint el present.