Hoy va por ti

Por la Anabel que a estas horas hace justo cinco años...
lloraba tumbada en la cama...
sin creer... sin querer creer...
intentando aferrarse a algo
intentando aferrarse a cualquier cosa
que le devolviera lo que ya no estaba.

Demasiado abrumada por el dolor,
como para entender algo..

Aún hoy me sigue dando miedo
que se vayan borrando los recuerdos...
que no recuerde sus olores,
que no recuerde sus manos,
o sus voces.

Pero los sigo queriendo...
como si hubiera compartido esta misma tarde con ellos...

Hoy va por la Anabel de esa noche...
porque no entiendo aún cómo lo hiciste.
Cómo pudiste no desvanecerte.
Porque me sigue sorprendiendo
la fuerza que sacaste en ese momento.

Hoy va por ti.

Parets

Arriba un dia en que les parets cauen...
portaven temps desitjant esquerdar-se...
convertir-se en pols...
i de sobte, sense saber ni com...
... cauen...

I enmig de tot
estas tu mateix.
I tot el que penses,
tot el que sents
t'arriba directe
sense parets que ho retinguin.

No hi ha intermediaris.
Només hi estas tu.

Respires i la teva ànima respira.
Penses i la teva ànima pensa.
Sents i la teva ànima sent.

Qualsevol sentiment petit
ara te'l trobes magnificat
perquè per una vegada...

No hi ha intermediaris.
Només hi estas tu.

Amb unes paraules
ja pots sentir la felicitat
com creus que mai l'havies sentit abans.

Perquè no hi ha intermediaris.
Només hi estas tu.

Amb unes paraules
ja pots cavar la teva tomba
amb les teves pròpies mans.

Perquè no hi ha intermediaris.
Només hi estas tu.
Sense parets.
Davant de tu mateix.
Escoltant i sentint l'essència d'allò més pur.
Allò que ens pot fer elevar-nos
i als dos segons
caure al terra de nou.

Entre llàgrimes de felicitat, d'amor, d'ansietat, de pesar, de tristesa...
puc dir, que he tingut sort de que les meves parets caiguessin...