Somiant desperta...

Avui he tingut un somni.
He somiat que somiava.
He somiat que m'he permès somiar... desperta.
Que les pors no tenien cabuda.
Que podia permetre'm somiar desperta el que volguès,
perquè ni jo ni ningú altre m'ho impediria ni ho destruiria.

I he construït un món nou, sense pensar en què pensarien de mi.
I he imaginat olors, sabors, sons, impossibles , sense por al que els altres imaginarien de mi.
I he estimat com mai, sense preocupar-me per si els altres m'estimaven o no.
I he pogut extreure la més meravellosa vida... a partir d'un cos mort.

I a l'obrir els ulls aquest matí, jo, que em considero una persona somiadora, que puc passar-me hores senceres creant l'entramat de somnis inconnexes a la meva ment... jo... he tingut por de continuar somiant desperta. Per tot allò que em fa por que només acabi sent un somni, sense poguer convertir-lo en realitat.

La por... aquella que sempre portem a l'esquena.. és capaç fins i tot de matar a allò que només nosaltres som capaços de donar vida.

La por... també mata als somnis...

I si perdem la capacitat de somiar desperts...
què ens queda?
sense imaginació, sense creació...
la mort de l'ànima.

Així doncs...
si la por mata als somnis...
si sense somnis no hi ha creació...
si sense creació... no hi ha vida...
la por...
(i ara apropa't, perquè això és un secret i ho diré baixet)...

la por... és la mort...